Com saps, el Projecte Educatiu-Museístic de Puçol té com a raó de ser la salvaguarda i difusió de la cultura tradicional del nostre entorn. Dins d'aquest gran projecte, desenvolupem activitats basades en la recuperació de béns materials i immaterials (donacions, inventari, conservació, recuperació de la memòria oral…) i la seua difusió (visites guiades, exposicions, tallers, publicacions…).

La recuperació de testimoniatges orals és una activitat habitual en el projecte, la duem a terme any rere any, pràcticament des dels inicis del museu escolar; però, en aquesta ocasió, hem inclòs la novetat d'incidir en uns certs aspectes relacionats amb els últims temes d'investigació del museu, com són els canvis produïts en el camp arran de la seua mecanització o el paper de la dona en el medi rural. Així, seguint el deixant d'aquest segon tema, hem preguntat a les nostres entrevistades -dones majors de seixanta anys de Puçol i partides confrontants- sobre el paper de la costura en general i el del aparado, en particular.

Si ens centrem en les dones del nostre entorn nascudes amb anterioritat als anys seixanta, en major o en menor mesura, quasi el 100% ha confeccionat roba en una d'aquestes màquines i/o ha treballat amb ella, ja siga per a elaborar peces de roba o calçat.

La fotografia que vam mostrar, per la qual s'escriu aquest article (donada per José Juan Alacant Sánchez) ens parla de moltes coses entorn de la màquina de cosir. Es tracta de l'escenari d'un curs d'ensenyament de la *Singer, en el que sembla ser un local ple de màquines de cosir de pedal, amb dones i xiquetes treballant en elles. Arran de la invenció de la màquina de cosir Singer en 1850 (un gran avanç en benefici de la dona, ja que la màquina li permetia no haver de fer-ho tot a mà), va ser habitual l'aparició d'escoles-taller dirigides a dones i xiquetes, tant en l'àmbit rural com l'urbà.

Desconeixem la data exacta de la instantània, però és possible, a través d'uns certs elements de la fotografia, donar una datació aproximada. En el centre de la imatge, en últim terme, penja un retrat de gran format del rei Alfons XIII. La imatge no té la nitidesa suficient com per a poder identificar-la, però, a través de la postura del cos, cap a on dirigeix la mirada, la posició de les mans i les gales que vist, és molt similar al llenç del monarca que va realitzar el pintor Tomás Martín Rebollo en 1915 per a la Direcció General de Belles arts. Gràcies a aquest detall podem saber que la fotografia va ser presa posteriorment a l'any 1915 i abans de 1931, any en què es proclama la Segona República. També els pentinats i les robes de les dones presents, sumat a tot l'anterior, ens permeten arribar a la conclusió que es tracta dels anys vint del segle XX.

Continuant amb la fotografia, en un primer pla tres xiquetes de molt curta edat juguen ja amb xicotetes màquines de cosir, l'avantsala del que serà, en part, la seua vida domèstica i laboral. És en el pla central on veiem a les estudiants del curs, cadascuna en la seua faena, confeccionant alguna peça. Cal destacar la presència, en les files intermèdies, d'unes quantes xiquetes, potser de no més de deu anys, també aprenent a utilitzar la Singer. Era més que habitual que xiquets i xiquetes abandonaren l'escola a edat molt primerenca. La veritat és que moltes dones il·licitanes, des de ben joves, van aprendre a utilitzar les màquines de cosir/aparar, fins i tot de xiquetes. Moltes aprenien en cases particulars, de la mà d'amigues, veïnes i/o familiars.

En aquest punt ens resulta interessant parlar del testimoniatge d'una de les nostres entrevistades, que va haver de deixar el col·legi amb deu anys per a aprendre a aparar i a treballar en això. Ens hem trobat amb opinions de tota mena: des de la qual comenta que la tasca del aparado va ser un alliberament per a la dona, que deixava de treballar nit i dia en el camp, en l'exterior, passant fred i calor; fins a la qual assegura que era pura esclavitud, ja que la dona continuava cuidant de la seua casa, dels seus animals (en cas que tinguera, que visquera en el camp), dels fills i filles, dels avis/as i/o sogres/as…

Per a acabar l'anàlisi de la instantània, veiem, finalment, al costat de la paret i dempeus, els que possiblement són els amos de l'empresa. Entre ells, dues dones, les que és molt probable anaren mestres de les alumnes presents.

Múltiples són els mostraris de brodats que conservem en el museu, així com revistes i llibres d'aprenentatge de “cort i confecció” i les pròpies màquines de cosir i de *aparado, fonamentals de la nostra història recent en general i de la història del salt de la dona al món laboral, en particular.

Autors: Marian Tristán i Borja Guilló, coordinadora i tècnic del Museu Escolar.